Nosaltres modelem el destí

Les coses no són fixes, de vegades quan observe els fets ho veig, però llavors m'adone de la il·lusió en que en realitat es componen. Es llavors quan m'adone que el destí, no és una cosa real, tan sols és una essència, un concepte sense fonament. És bonic recordar que hi han coses inoblidables, si però també moltes altres que per diversos motius preferim oblidar, deixar enrere en el passat, fins i tot ens causen dolor i ens esgarrapen el cor moltes nits, però també molts dies.

Tot ho recorde, mentre observe l'horitzó al capvespre, veig llavors en la rojor dels núvol, la flama i la llum de la teua mirada. Eren llavors dies foscos, però alhora plens de la llum de l'esperança, aquella que vaig tenir en els moments difícils, i en les nits en vetlla, nits en les que el cor em martellejava el pit amb força de vegades fins i tot em preguntava si i havia possibilitat de sobreviure, vaig descobrir que si i em vaig adonar que l'important és no rendir-se i lluitar pel que vols, pel que d'alguna manera si més no intentes aconseguir.

Transcorreguts anys entre el dubte i la certesa, anys entre mirades i somriures, encara avui, de vegades em pregunte si el destí existeix, si tal vegada es troba escrit, ara però m'adone que no, que el destí no està en absolut marcat i no som sinó nosaltres qui l'escrivim i el modelem amb les nostres accions, nosaltres som els qui malgrat tot el marquem amb les nostres empremtes, som els qui marquem el camí. Tal vegada tot es puga, condensar en una frase, curta però plena de sentiment i de vida.

“Els fets no es determinen, pel destí sinó per les accions”