Avui m'he adonat, que
cada fet del qual es compon la meua vida és irreparable, i que cada
instant, queda atrapat en l'empremta del passat, pot semblar com si
fos un tancar i obrir d'ulls. És bonic recordar, que hi han moments
bonics, especials, i fins i tot insubstituïbles, i que sempre seran
guardats a la meua memòria, per sempre malgrat que el temps passi,
no obstant de vegades hi han records que preferiria oblidar, deixar
passar, o tal vegada no pensar en aquestos, és com si quan els
recordarà sentira la sensació de tindre dues urpes esgarrapant-me
el cor, amb una intensitat feroç, salvatge amb un dolor esgarrifós.
De vegades fins i tot he
pensat que, la vida quasi és pot concentrar en un instant, en un
moment que mai podràs oblidar. Llavors t'adones que cada moment és
especial, i que s'ha d'aprofitar al màxim, i extrau-re la màgia i
la essència d'aquest. Els moments són tan sols vages essències,
que acaben pertanyent a la nostra memòria als records, i a les
vivències, és a dir, a tot allò transcorregut, a allò que
s'emmagatzema al pensament, però sempre amb algun motiu, ja siga
perquè t'ha causat felicitat, com tristesa.
Ahir em vaig asseure a la
vora del mar, a sobre d'unes roques, llavors vaig intentar captar el
moment el instant, em vaig adonar que res dura per sempre, i que de
vegades les coses canvien, per això és important que cada minut,
segon, instant, i tancar i obrir d'ulls, siguen viscuts amb
intensitat, amb força.
Tal vegada el que puc
dir, és que els moments són únics, no hi han moments idèntic a
altres, sinó simplement moments semblants, però alhora amb les
seues diferències, i d'ací que en siguen distints. Els records són
com una manera de poder sentir aquella sensació passada, ara
convertida en una cosa immaterial, la memòria, que perdura en el
temps. Tanmateix alguns em preguntaran , i llavors com veuen els
record les persones que han perdut la memòria?. Jo li contestaria
que aalò que forma part de la ment pot oblidar-se, no se sap com,
però tal vegada és com si s'esvaís lentament provocant l'agonia
que pateix qui la perd.
Però, hi ha una cosa que
no pot canviar per molt que la memòria es perda, allò escrit. Allò
escrit, perdura per sempre, es pot renovar, reconstruir, però mai
perd la seua essència bàsica, és com si fos una memòria eterna.
Aquest últim paràgraf tal vegada es pot resumir amb una sola frase.
“Allò escrit perdurà
per sempre, mentre que allò de la ment pot esvair-se, perdre's per
sempre, com si caigués a les xarxes de l'oblit”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada