I sobretot SOMRIU..

Entre els llençols, desendreçats i embolicats, em dedico a escriure aquestes paraules. Fa una nit clara i tranquil·la amb el suau murmur del brancatge empés pel vent. Escolte Atzembla, i entre bàtecs continus i insistents, m'adone que són moltes les experiències viscudes i moltes aquelles que romandran en el record continu.

Aquest matí m'he despertat embolicat entre pensaments cartesians, la il·lusió d'un dinar, l'alegria i la llum que brilla als meus ulls, als teus, als nostres, als vostres. De vegades entre en dubte i la certesa, pense que tot aquest món s'enderroca en un procés de contínua evolució, o present o potser ho ignore. És llavors just en eixe instant quan m'adone que puc estas ben content d'agrair a tots aquells qui em valoren el seu suport, la seua comprensió, la seua simpatia i en definitiva, que són el motiu pel qual somriure.

És cert tal vegada no ho demostre, potser per prevenció potser per ignorància. EL ben cert és que sigui com sigui, passi el que passi; els grans moments no s'escriuen a la sorra sinó amb foc al cor d'on mai ningú els pugi esborrar. M'he proposat, que valorar als altres és una forma de valorar-me a mi mateix i que sempre davant del mal temps bona cara. Perquè de moltes vegades la vida ens planteja obstacles i dificultats, per això sobretot somriu il·lumina't a tu i il·lumina als qui t'estimen, somriu encara que estiguis trist, perquè quan ho fas demostres que ets més fort que els teus problemes. I que si somrius quan estàs trist no és fingir sinó demostrar que per damunt de tot ets més fort. Tin el valor de somriure i davant de tot amb força dir estic bé, em sent bé i no oblidis mai de dir a aquelles persones que valores que són una peça clau en la teua vida.

Recorda la millor manera de vèncer les dificultats és atacant-les amb un magnífic somriure.

:))

L'esguard de la fera

Miraràs l'alegre primavera,

et tornaràs en fera

llavors seràs esquiva

seràs com fera als meus ulls

tindràs la mirada desperta,

atenta tractant de buscar

el moment d'atacar

Els teus passos sigil,

a les nits perill

mirada ferotge

trencant el brancatge,

seràs el misteri a les nits

i la certesa als matins

ens trobarem les mirades

rere les nostres petjades

Nosaltres modelem el destí

Les coses no són fixes, de vegades quan observe els fets ho veig, però llavors m'adone de la il·lusió en que en realitat es componen. Es llavors quan m'adone que el destí, no és una cosa real, tan sols és una essència, un concepte sense fonament. És bonic recordar que hi han coses inoblidables, si però també moltes altres que per diversos motius preferim oblidar, deixar enrere en el passat, fins i tot ens causen dolor i ens esgarrapen el cor moltes nits, però també molts dies.

Tot ho recorde, mentre observe l'horitzó al capvespre, veig llavors en la rojor dels núvol, la flama i la llum de la teua mirada. Eren llavors dies foscos, però alhora plens de la llum de l'esperança, aquella que vaig tenir en els moments difícils, i en les nits en vetlla, nits en les que el cor em martellejava el pit amb força de vegades fins i tot em preguntava si i havia possibilitat de sobreviure, vaig descobrir que si i em vaig adonar que l'important és no rendir-se i lluitar pel que vols, pel que d'alguna manera si més no intentes aconseguir.

Transcorreguts anys entre el dubte i la certesa, anys entre mirades i somriures, encara avui, de vegades em pregunte si el destí existeix, si tal vegada es troba escrit, ara però m'adone que no, que el destí no està en absolut marcat i no som sinó nosaltres qui l'escrivim i el modelem amb les nostres accions, nosaltres som els qui malgrat tot el marquem amb les nostres empremtes, som els qui marquem el camí. Tal vegada tot es puga, condensar en una frase, curta però plena de sentiment i de vida.

“Els fets no es determinen, pel destí sinó per les accions”

Les coses sols ocorren una vegada

Avui m'he adonat, que cada fet del qual es compon la meua vida és irreparable, i que cada instant, queda atrapat en l'empremta del passat, pot semblar com si fos un tancar i obrir d'ulls. És bonic recordar, que hi han moments bonics, especials, i fins i tot insubstituïbles, i que sempre seran guardats a la meua memòria, per sempre malgrat que el temps passi, no obstant de vegades hi han records que preferiria oblidar, deixar passar, o tal vegada no pensar en aquestos, és com si quan els recordarà sentira la sensació de tindre dues urpes esgarrapant-me el cor, amb una intensitat feroç, salvatge amb un dolor esgarrifós.

De vegades fins i tot he pensat que, la vida quasi és pot concentrar en un instant, en un moment que mai podràs oblidar. Llavors t'adones que cada moment és especial, i que s'ha d'aprofitar al màxim, i extrau-re la màgia i la essència d'aquest. Els moments són tan sols vages essències, que acaben pertanyent a la nostra memòria als records, i a les vivències, és a dir, a tot allò transcorregut, a allò que s'emmagatzema al pensament, però sempre amb algun motiu, ja siga perquè t'ha causat felicitat, com tristesa.

Ahir em vaig asseure a la vora del mar, a sobre d'unes roques, llavors vaig intentar captar el moment el instant, em vaig adonar que res dura per sempre, i que de vegades les coses canvien, per això és important que cada minut, segon, instant, i tancar i obrir d'ulls, siguen viscuts amb intensitat, amb força.

Tal vegada el que puc dir, és que els moments són únics, no hi han moments idèntic a altres, sinó simplement moments semblants, però alhora amb les seues diferències, i d'ací que en siguen distints. Els records són com una manera de poder sentir aquella sensació passada, ara convertida en una cosa immaterial, la memòria, que perdura en el temps. Tanmateix alguns em preguntaran , i llavors com veuen els record les persones que han perdut la memòria?. Jo li contestaria que aalò que forma part de la ment pot oblidar-se, no se sap com, però tal vegada és com si s'esvaís lentament provocant l'agonia que pateix qui la perd.

Però, hi ha una cosa que no pot canviar per molt que la memòria es perda, allò escrit. Allò escrit, perdura per sempre, es pot renovar, reconstruir, però mai perd la seua essència bàsica, és com si fos una memòria eterna. Aquest últim paràgraf tal vegada es pot resumir amb una sola frase.

“Allò escrit perdurà per sempre, mentre que allò de la ment pot esvair-se, perdre's per sempre, com si caigués a les xarxes de l'oblit”

Crit a la vida

Gràcies a tot allò que m'aportes i em transmets de debò gràcies.

Avui m'he despertat, i he descobert que per fi sóc jo mateix , durant els últims mesos he estat estat sofrint les terribles i obscures garres, del que ha sigut per a mi un vertader malson. Sé que per a qualsevol al que se li ocòrrega llegir açò li semblarà una estupidesa.

Fins i tot potser que em diga, i llavors com has seguit estimant la vida malgrat tot el que ha trancorregut en aquest temps. Jo li respondria que viure, no és un luxe sinó un sentiment, una il·lusió, un motiu per a lluitar, i en definitiva un motiu per estimar. Estimat bloc, t'ho conte a tu que potser no em comprens, i fins i tot et resulten estranyes aquestes paraules, però res és impossible si u no vol que ho sigui.

Tot forma part d'una mateixa realitat, jo, els meus amics, el meu entorn, i fins i tot aquest escrit que escric mentre em trobe assegut esperant que em serveixin un café, i aquest fragment de paper groc pel pas del temps que duc a la meua butxaca i que em serveix per dedicar-me a tu vida, a tu i a tot allò que m'aportes de bo, als moments inoblidables que em fas passar, als records que encara que no formen res més que una vaga essència són claus per poder admirar-te i estimar-te, per això vull dir-te que t'estime i que moltes gràcies per tot, no t'ho puc agrair perquè qualsevol paraula és poca per poder-ho expressar. 

Finalment m'agradaria dir que , la vida no s'acaba fins que s'acaba de viure que res està perdut, quan ho creus perdut i que per damunt de tot quan l'estima és sincera res pot interposar-s'hi. Tot és simple i és pot resumir tal vegada amb una paraula, que només és pot expressar en català.

T'estime

Mai més

Perquè mai ha de morir gent pel que pensa, perquè hui ha sigut Paris, però demà pot ser qualsevol lloc del món. Perquè volem un món on la gent visca expressant el que pensa, sense por. Perquè mai més torne a morir gent innocent a costa d'interessos polítics, econòmics o religiosos. Fart de veure com hi ha morts de primera i de segona, es parla de la gent morta a Paris, Nova York, Madrid, etc; però dia a dia mor també gent civil a molts altres països.

Molta gent fuig dels seus països buscant una vida millor i evitant la guerra i la misèria. Molts en arribar als països anomenats del primer món es troben amb barreres. Si barreres com si els refugiats fugiren dels seus països per gust buscant una vida millor, i no fugint del terror de la guerra. Perquè avui són ells però demà podem ser nosaltres, avui són els refugiats siris, però amb la guerra civil van ser els espanyols. Perquè tota persona té dret a ser acollida en altres països.

Desgraciadament hi ha molta hipocresia en aquesta societat, perquè no hi pot haver gent de primera i de segona, ni gent il·legal, perquè per sobretot som persones. El casos com aquest fan pensar si encara queda humanitat en la societat actual.

Perquè avui condemne els atemptats terroristes a Paris, i done tot el meu suport a les famílies, però no s'han de condemnar aquestos atacs dies puntuals sinó tots els dies. I perquè no sols condemne els atemptats ocorreguts a Madrid, Nova York i Paris, també condemne altres que també ocorren encara que els mitjans de comunicació no en facen tant de ressò, a Síria, a Egipte, a Palestina i a milers de llocs arreu del món.

Perquè arribe el dia en el qual no mori gent civil i innocent. Perquè rebutgem el terrorisme i qualsevol altra forma d'atac als drets bàsics de les persones.

Mai més